.

.

dijous, 6 de maig de 2010

Quan el somni acaba


Quan el somni acaba, arriba la foscor. Puges la persiana i encara és pitjor: la llum inunda l'habitació, i com l'aigua d'una cascada, brutal i gelada, et cau al damunt. Però tot i així, no esbandeix el record del tacte que uns fantasmes més càlids que el que t'envolta han deixat. La seva absència se t'ha enquistat dins del pit, entre les fibres del cor, i es clava punyent enfront la buida realitat... Si poguessis arrencar-la, ho faries, però de totes maneres el forat hi quedaria.

dimecres, 5 de maig de 2010

La reina de les neus

Pintura de June Leeloo.

De petita, com a nena afortunada que vaig ser, m'explicaven contes. Molts d'aquells contes comptaven amb la presència de bruixes malvades, criatures que encara que tinguessin la capacitat d'adoptar diverses formes eren, en realitat, velles encorbades i amb berrugues, éssers horribles i aterradors... Totes excepte una. No me'n recordo gaire del conte, així com tampoc dels altres personatges que hi apareixen, però me'n recordo d'ella: una dona, una reina de fet, amb poders sobrenaturals i el cor de gel. Potser és això últim el que la fa la dolenta de la història, però alhora també fascinant; i potser per això la meva ment la va fer l'ésser més bell de la comunitat de criatures fantàstiques que poblaven el meu imaginari, més que qualsevol de les insulses princeses que hi habitaven.

Ja a la vintena, aquesta figura femenina, aquesta reina poderosa i solitària que cavalca les tempestes de neu, resorgeix espontània i repetidament de les runes d'aquell vell conte, i em sembla especialment forta i captivadora, ja que, pot un cor de gel no ser fràgil? Pot un cor fràgil no tornar-se de gel?

dimarts, 4 de maig de 2010

Je n'ai pas de cannelle

Imatge d'Amélie de Jean-Pierre Jeunet.

La solitud.

La solitud és aquella imatge, de fet aquella escena, de verds i de vermells brillants, de l'Amélie Poulain cuinant un pastís de prunes, quan se n'adona que se li ha acabat la canyella. Automàticament, com un reflex, en el seu cervell es dispara la projecció d'una realitat paral·lela: s'imagina en Mathieu baixant a la botiga de queviures per anar-li a buscar el condiment que fretura.

El veu de tornada, pujant les escales de l'edifici, entrant furtivament en el pis per sorprendre-la tendrament, acostant-se silenciosament a través de la saleta, LA CORTINA DE LA CUINA ES BELLUGA! (De debò que es belluga!) ÉS ELL! El desig condensat en una llavor d'esperança germina i creix: fulminant com el llamp, una flor d'eufòria incontenible que explota en un violent gir de cap.

NO.

La N és el tobogant zig-zaguejant que condueix a l'abisme que tanca la O: NO és Ell. Ell NO hi és.

Allà NOmés hi ha el gat, antimatèria materialitzada, el cos del buit, que se li tira al damunt i l'esgarrapa fins liquar-la. Unes poques llàgrimes brollen. Si aquell gat de Cheshire burleta s'hagués revelat i li hagués preguntat per què plorava, ella li hauria contestat: parce que je n'ai pas de cannelle.