.

.

dilluns, 28 de juny de 2010

Shanghai Baby


Tot i que ja fa uns anys que vaig llegir aquest llibre (jo en tinc la 3a edició, que és del 2002), inauguro amb ell la secció Nèctar de lectures, un espai on consignar aquells moments dels llibres dels quals un en queda penjat, tal com si fossin sagetes que l'han travessat, just pel cerebel, i l'han deixat clavat en un mur invisible.

La sensació que vaig tenir en llegir aquest llibre va ser que tota la seva prosa estava amarada de l'exòtic lirisme d'una orquídia nascuda enmig d'una gran ciutat, amb què la protagonista, una aspirant a escriptora, intenta impregnar la seva vida, dividida entre un amor platònic i un de passional:

L'ombra de la nit esvaïa els colors de la nostra pell.

La tardor del sud és neta i clara i entra als cors com si fos una sensació d'amor diluïda.

Semblava que es nodrissin de desitjos i que a l'estómac hi tinguessin tot de cuquets, misteriosos i bonics, que emetien una llum blavosa màgica que donava vida a la cultura i a la follia de l'urbs.

La seva fesomia reflectia una tendresa esmunyedissa i impenetrable.

[...] Convertir la realitat decadent i buida en art amb essència, amb sentit.

Ballar fins a evaporar-se, fins que el cervell i el cerebel tremolin alhora; allò et feia guanyar el cim.

Un estol de rajos de sol va fer cap a la cambra; pols en suspensió com partícules de pensament ballaven en l'espai.

Ni una mosca no podia volar enmig d'aquella catàstrofe espessa de partícules de decibels alts i d'agitació.

Els fluids del meu cos, convertits en aigües negres van fer cabuda en la ploma i van concretar-se en les paraules i les frases de la meva novel·la.

Penso de trobar unes ales per volar amb tu cap al cel, i tu em deixes anar i te'n vas sol a l'infern.

Shanghai Baby, de Wei Hui. Editat en català per Columna.