.

.

dilluns, 6 de setembre de 2010

El meu amor Sputnik



Sumire tenia el cap clar com el cel nocturn a l'hivern, amb l'Óssa Major i l'Estrella Polar titil·lant intensament. Tenia tantes coses per escriure, tantes històries per explicar... Només que pogués trobar el canal de sortida escaient, uns pensaments i idees incandescents brollarien com la lava i se solidificarien en un corrent constant d'obres de ficció...

Sumire em va ajudar a oblidar la melodia de fons de solitud de la meva vida.

Algunes vegades em sento, no ho sé, tan sola. La mena de sentiment d'impotència que tens quan t'han arrabassat tot el que coneixes. Com si la gravetat hagués desaparegut i em quedés navegant per l'espai exterior sense idea de cap a on vaig.

Per la raó que fos, aquella intimitat natural, incondicional [...] no hi era. Entre nosaltres sempre hi havia un vel fi i transparent.

Els llençols encara retenien un vague record de la cita amorosa de la tarda.

Era una vista impressionant, un instant que volia retallar amb unes tisores i penjar a la paret de la meva memòria.

Només volia estar així per sempre més. Sabia que això era impossible: la nostra vida aquí només era una il·lusió passatgera, i algun dia la realitat en tornaria a llançar al món d'on havíem vingut.

Va tornar al sofà i es va enfonsar al món en miniatura que la música traçava a la llum de la tarda.

Érem dues companyes de viatge fantàstiques, però, finalment, només uns trossos de metall solitaris que giren en òrbites separades. De lluny semblen unes esplèndides estrelles fugaces, però de fet són una presó on cadascuna de nosaltres estàs tancada, sola, sense anar enlloc. Quan les òrbites d'aquests dos satèl·lits es creuessin, podríem estar juntes, i fins i tot potser podríem obrir-nos el cor l'una a l'altra. Però passaria només durant un moment brevíssim. L'instant següent tornaríem a estar en la solitud més absoluta. Fins que ens consumíssim i ens convertíssim en no res.

Eren dos quarts de nou, i un sol nou de trinca inundava de llum el món.

Va fer un sospir com el vent a la fi del món.

Quan no entenia alguna cosa, recollia les paraules escampades als meus peus i les posava en filera formant frases.

Per moments el blau del cel es va fer més fosc, una gran lluna circular va emergir de la mar, un grapat d'estrelles van foradar el cel.