.

.

dimarts, 20 de setembre de 2011

La noia del quadre


Hi ha algunes èpoques que semblen haver tingut un encant especial, que els mateixos fets ordinaris que podem viure en els nostres dies, serien més fabulosos si ocorreguessin en alguna d'elles. Potser és per l'estètica que marca l'arquitectura, la decoració i la moda de certs llocs en certs moments. Pot simplement un marc incrementar el grau de fascinació que exerceix una escena? Potser això no sigui tan superficial com sembla, les implicacions d'això crec que poden ser més pregones: no està el sentit estètic relacionat amb l'art, amb com es representa el món, i això amb els corrents intel·lectuals, la manera de percebre i interpretar la realitat, i aquests amb els descobriments, avenços i fets que marquen una època? Clar que segurament també és per les pel·lícules i per les novel·les, que a més de plasmar amb menor o major grau d'encert tot això, ho recobreixen amb una pàtina que rellueix amb una llum onírica que encanta als espectadors.

Una de les èpoques la qual, si tingués una màquina del temps, m'agradaria poder visitar és l'anomenada Belle Époque. A falta de màquines del temps, però, es pot visitar, fins el 9 d'Octubre, el CaixaForum, on hi ha exposada una mostra de retrats d'aquella època. Jo hi vaig anar fa un parell de setmanes i em va agradar poder-me acostar una mica a aquell període. Però d'entre tots els quadres, em va captivar el retrat d'una noia immortalitzada en un gest ple d'una coqueteria encantadora: Cléo de Mérode, fins aleshores una desconeguda per a mi. I l'artista que va saber-ne copsar alguna cosa més que la seva bellesa va ser Giovanni Boldini. I aquí, crec, que està la força del quadre: aconsegueix que la gràcia de la protagonista ens arribi, ens toqui; conté la capacitat d'encisar que, pel que n'he esbrinat, ella tenia en persona.