.

.

divendres, 16 de desembre de 2011

I després, el buit

Quan tornava cap a casa, al tren, davant meu hi havia asseguda una noia. Els cabells llargs i foscos, els llavis fins i un llibre a la falda. Podria ser jo, he pensat mentre a l'altra banda de la finestra em veia a mi mateixa surant en la foscor. De cop, la noia va sortir de la història que la tenia absorta i, de nou, va acotar el cap cap al llibre, però sense tornar-hi a entrar. Semblava com si s'hagués estavellat contra un mur en el lloc on hi havia d'haver una porta.

La seva parada s'acostava, havia de tancar el llibre i dirigir-se cap a la sortida. Però ella romania contemplant el blanc de la darrera pàgina, surant com un fantasma en la foscor a la qual l'havia projectada aquell punt final.

El tren havia parat, però allò ja no era la seva parada.