.

.

diumenge, 16 de setembre de 2012

Amor/Desig

No es cierto que nuestro cuerpo nos pertenezca, siempre pertenece a otro: a aquel o aquella que lo hace despertar.


De l'article de Gustavo Martín Garzo El príncipe de las tinieblasEl País, 15 de setembre de 2012.


dissabte, 24 de març de 2012

Dosi d'enguany d'Amélie Nothomb


Dijous, pels volts de les vuit del vespre, Amélie Nothomb va ser a l'Institut Français de Barcelona per presentar el seu últim llibre, Una forma de vida. No esperava trobar-m'hi la gentada que hi havia; més que la presentació d'un llibre allò semblava l'entrada d'un concert. De manera que no em va ser possible entrar-hi, però avui, al Babelia, s'hi recull un article sobre l'escriptora. Copio aquí una de les opinions que hi expressa:

«La comunicación humana es infinitamente difícil. Mi soledad era más grande antes, pero me queda mucho para resolverla. Proust decía que la maravilla de la lectura es que permite encontrar al otro sentado en un lugar solitario. Esa soledad es maravillosa, pero no todas lo son tanto.»

dissabte, 3 de març de 2012

La paradoxa de Zenó i la Teoria de la relativitat

Al col·legi, ja fa temps, em van explicar la paradoxa de Zenó. Sé que és una fal·làcia, però a mesura que m'acosto al moment en què ens hem de trobar, la seva lògica és cada cop més inqüestionable. Diu que no pots anar d'un punt de l'espai a un altre perquè per recórrer la distància que els separa primer has de recorre'n la meitat i, quan ho hagis fet, després et quedarà l'altra meitat, de la qual també n'hauràs de recórrer la meitat, i així fins a l'infinit, sempre et quedarà per recórrer la meitat de la meitat.

En el meu cas, es tracta d'un interval de temps, el que he de recórrer, i aquest és elàstic, els moments es contrauen en la fugacitat del llamp quan ens hi volem quedar, i s'estiren fins a l'eternitat quan volem que acabin. Mentre el dia passa, potser el nombre d'instants que em queden fins arribar a tu van disminuint, però els que queden, són cada cop més dilatats, o cada cop jo tardo més temps a recorre'ls, i acabo amb la sensació que no em moc, que els minuts no corren.

Però finalment ens trobem, i ja va ser ahir. Quan sóc amb tu travesso les estones a tanta velocitat que aquestes passen a formar part del passat gairebé sense haver passat pel present. Quan sóc amb tu, sóc llum!