.

.

dissabte, 5 de desembre de 2015

Lo necessari

Si mai necessites res, digues-m'ho, hi seré, va dir abans de marxar. 

Però què és “necessari”? Què pot ser més necessari que ser-hi per tot allò que no és “necessari”? Ser-hi en aquells moments en què no passa res, a part del temps. Què pot ser més necessari que la companyia? Simplement companyia, però no simple companyia. Perquè la companyia de debò no és fàcil de trobar; no és qualsevol cosa. No és fàcil trobar una persona qui amb la seva presència permet, o fins i tot facilita, que obris les portes cap a tu mateix. Unes portes que solen obrir-se només cap endins. O unes portes pots obrir només en solitud. Contacte. No ja amb tu mateix, sinó amb un altre. Trobar-te amb un altre des d'aquest nucli. La comunicació humana és infinitament difícil. La real. La que majoritàriament no trobem. L'Amélie Nothomb també ho diu, això; no és que li hagi copiat. És que ella és una d'aquestes companyies de debò que he trobat –com la majoria, però, només a través del paper.

Però trobar-te amb algú en el mateix espai, en el mateix moment. En persona. Algú amb qui, de forma natural, sorgeix aquesta comunicació que sol ser només possible des del lloc més íntim i solitari d'un mateix. És el més extraordinari que  he conegut. No obstant, però, podria no haver-ho fet; podria no haver-ho trobat. I això ho fa encara més extraordinari.  

Quin abisme se salta un cop trobes algú –hi topes, hi xoques, perquè no pot ser sinó impactant. Aquesta altra o altres dimensions on tu existeixes, que no caben a la superfície on et trobes amb la resta, el que anomenem "món", simplement s'estenen: com un flor que s'obre, el món es desplega, tu et desplegues. El món esdevé real, tu esdevens real. La realitat és el punt d'unió entre tu i el món.

M'agrada pensar que tot això no és només una manera bonica de dir. La Mecànica Quàntica, la teoria que fins ara no ha fallat a descriure la realitat física (almenys una part), ofereix aquesta mateixa lectura: el món no existeix fins que no el veiem, fins que no hi interactuem, o dit d’una altra manera, fins que no hi ha comunicació entre nosaltres i el món. Així que la comunicació és el que fa que el món que ens envolta es materialitzi.

Només conec una altra ruta entre aquests dos punts (un mateix i el món): l’art (i ho he de dir no només perquè és una variant del que estic parlant, sinó per remarcar-ne l'excepcionalitat i la grandesa). I tal i com deia Wilde, tot art és inútil, ja que el seu gran valor, la raó de la seva necessitat, està molt més enllà del simple utilitarisme, i aquest mai no podrà ser art, perquè si en tingués cap ja no ho seria. De la mateixa manera, doncs, digue’m: per quins altres motius sinó pels que no són necessaris podràs ser necessari de debò?