.

.

dilluns, 29 d’agost de 2016

Germà de gel, d'Alicia Kopf


Germà de gel era prometedor. L’essència del llibre exposada per l’autora en les entrevistes esperonava l’interès i endormiscava la desconfiança que sempre desvetlla l'enlluernament unànime de «crítics» i jurats de premis.

La idea, encara que poc original (no té per què importar, però), era atractiva. Gel, blanc, buit. L'hostilitat dels indrets polars i l’èpica dels exploradors que s’hi van endinsar, com a metàfora de la vida quotidiana i la resiliència que suposa suportar-la. L’escenari àrtic, imperi de solitud, com a l'exteriorització del full en blanc, dels confins de la realitat ordinària, als quals l'artista, com l'explorador, se sol enfrontar. Imbuïda del significat de les qüestions apuntades, l'obra prometia una poètica substanciosa.

Però amb la intenció no n'hi ha prou. O no n'hi hauria d'haver prou.

El que trobem a Germà de gel és, només, un recull relacionat amb l’exploració polar, i el gel en general, d'anècdotes històriques, retalls de notícies i imatges d'arxiu, directament annexat a anotacions i fragments d'un diari simple (les frases de vocació aforística i pretensió epifànica que conté són esbalaïdores per la seva basta obvietat —sempre que considerem, és clar, que estem parlant d'un text que no va dirigit, se suposa, a un públic infantil recent iniciat en la lectura i que encara no coneix el que és la Literatura). Tot plegat, no deixa de ser res més que això: una barreja que no arriba a l’ordre —ni a la complexitat, ni a la profunditat— d'una composició; una composició literària.

Per molt que el llibre hagi sorgit d'un projecte artístic visual és al terreny de les lletres que pertany. O, almenys, al qual aspira pertànyer. Així doncs, si bé el llibre pot fer del marc artístic del qual prové una obra multidisciplinària, això no hauria de confondre ningú, perquè no funciona a l'inversa: el llibre no és una «obra transgènere» (tal com com l'autora ha dit i els mitjans repetit), ni per provindre d'una obra visual, ni per tractar-se d'un aiguabarreig que ni és una novel·la, ni un assaig, ni res que se situï en la intersecció de cap gènere literari —i això inclou qualsevol «artefacte literari»,  i també la «literatura del jo», aquesta última potser quelcom innovador per a alguns en aquestes longituds, però amb una llarga tradició en altres Literatures, com la japonesa—, ja que per ser alguna d'aquestes coses primer hauria de ser una obra literària.

Com a molt, com comentava, es pot dir que Germà de gel és un diari personal i de treball de l'autora (la qual cosa no el converteix, com a la majoria de diaris d'aquesta mena, en obra literària), una noia que intenta obrir-se camí com a artista. És a dir, bàsicament això que avui en dia està tan de moda: transcriure la vida d'un mateix, com si un embolcall simple de paraules ja la pogués fer passar per literatura. Això sí, amb algunes alteracions dels fets, no fos cas que no es pogués anomenar autoficció. (Com si la traducció a paraules de pensaments, sentiments i experiències, no n'impliqués, per si sol, la seva ficcionalització.) Però —agafant l'expressió que la mateixa autora fa servir en el llibre quan pren els cucs de terra com a metàfora de l'activitat que duen a terme escriptors i artistes en general— això no converteix la merda en or. Ironia tràgica: amb la imatge dels cucs l'encerta més que no pas es pensa —es va descuidar d'investigar sobre aquests pobres anèl·lids, per desgràcia no tan evocadors com el gel i els exploradors. Ella, com els cucs, ha agafat un substrat i n'ha accelerat el procés de descomposició, és a dir, l'ha digerit i l'ha excretat, deixant-lo a punt per al seu ús posterior, per a la vida, però, com els cucs, no ha passat d'aquí.

I és que no n'hi ha prou només amb la idea —per molt evident que sigui. No n'hi ha prou només amb agrupar i exposarcom en una sala d'art— els elements que l'han inspirada per a que formin un «tot», homogeneïtzat, sòlid, amb forma: una obra (literària). Posats a fer metàfores fisiològiques, o biològiques en general, cal no confondre «digestió» amb «metabolisme». Els elements no només s'han de degradar sinó que cal descompondre'ls en les seves parts més elemental i reestructurar-les en una nova matèria que, a més a més, en el cas de la literatura, no és una de qualsevol: parlem del llenguatge —hauria de ser obvi, però entre tanta obra visual i tanta suposada innovació, el llenguatge és el gran oblidat del llibre. I, amb tots els respectes, però qui no vegi l'abisme que hi ha entre aquest material i el de la resta d'àrees artístiques, que no pretengui ser escriptor, perquè no ho és ni ho serà per més que escrigui. Però suposant que n'hi hagués prou amb redactar correctament, tampoc no hi ha en el llibre cap més força que la que evoquen el gel, el blanc i el buit per si sols. Poc metabolisme, doncs, i, menys, de mena alquímica. Res que ens hagi de sorprendre si tenim en compte que l'autora destaca[1] la sinceritat (grau de correspondència de la veu narradora amb la seva pròpia) com a valor clau en la creació d'una obra literària  —afirmació que, d'altra banda, sí que sobta i esborrona venint d'algú que, a més de la suposada sensibilitat dels artistes, té estudis superiors en el camp de la literatura, ja que si una cosa ens ensenya la bona literatura és la veritat, que res té a veure amb la sinceritat, com demostren tantes obres de ficció.

El gel, el blanc, el buit. Quin escriptor no ha partit d'aquest territori? Quin explorador mereix ser aplaudit per no haver anat més enllà del punt de partida?

Tot plegat és profundament decebedor i enutjós tractant-se, com és el cas, d'un llibre que ha guanyat dos dels premis literaris més prestigiosos del país. Impossible no sentir-se estafat i menystingut per l'establishment literari català.

Alicia Kopf potser és capaç de veure el mur invisible de glaç que es pot interposar entre un mateix i el món, però amb Germà de gel no aconsegueix pas fondre'l.

***
[1] Dit per l'autora en diverses entrevistes (em sap greu la poca rigorositat que suposa no poder donar les fonts del que cito, però no tenia previst fer cap ressenya del llibre en el moment d'escoltar-les). 
 ***

PS: Aquest seria un exemple del que vaig parlar aquí.

_________________________________________

Germà de Gel, d'Alicia Kopf. L'Altra editorial. Publicat: març del 2016. Premi Documenta 2015. Premi Llibreter 2016.

diumenge, 10 de juliol de 2016

Rashômon i altres contes, de Ryûnosuke Akutagawa

Gràcies a Edicions de 1984, aquest any ha arribat per primer cop al català un dels grans autors de les lletres nipones: Ryûnosuke Akutagawa. En el volum publicat, Rashômon i altres contes, s’hi compila una acurada selecció de quinze contes, feta pel mateix traductor del llibre, i professor de literatura japonesa, Albert Nolla, i que es divideix en contes històrics, basats en històries tradicionals dels segles XII i XIII, i contes moderns, ambientats en la mateixa època en què van ser escrits (1915-1927).

Els contes de la primera part, malgrat l’exotisme que els atorga el seu origen remot tant en el temps com en l’espai, resulten propers tant pel tractament psicològic dels personatges com per la sofisticació de la tècnica narrativa utilitzada. En aquest últim sentit, destaca En un bosquet de bambú, on l’autor plasma la subjectivitat de la mateixa realitat mitjançant els diferents relats que els personatges fan d’un mateix succés. Aquesta complexitat de la realitat, aquí tan palesa, s’estén també a les contradiccions o la volubilitat que donen relleu als personatges. La Kesa i en Moritô és un dels relats més vivament marcats per aquestes contradiccions internes dels personatges. Aquí, a partir del monòleg simultani dels dos protagonistes, s’exposa la situació a què els ha portat una relació viciada pel menyspreu, la luxúria, l’egoisme, el dolor i la desesperació; un embull de sentiments i d’accions que, malgrat tot, no es pot explicar sense l’amor. I és que, amb aquests contes, Akutagawa s’endinsa en les parts més tortuoses de l’ànima humana i en retrata les seves ombres. En aquesta línia, per la seva truculència, però també per la seva magnitud, destaca El paravent de l’infern, on, a més de tornar a fer patent la subjectivitat de la realitat narrada, l'autor indaga en la relació entre la vida i l'art a través de l’esborronadora història que hi ha darrere la creació de l’obra que dóna el títol al conte.

Lluny de dracs i estanys sagrats, els contes de la segona part retraten amb una subtilesa magistral la insubstancialitat de la vida moderna. Amb una prosa impecable i una afinada habilitat narrativa, la majoria giren entorn d’un succés que, si bé és petit i trivial, fen la fina realitat en què els personatges viuen confinats, talment com una pedra que travessa la superfície encalmada d’un llac. De vegades un gest (la inclinació de cap instintiva de La reverència, el fort estrenyiment d’un mocador a El mocador), de vegades un petit acte (el llançament d’unes mandarines per la finestra d’un tren a Mandarines, la compra d’uns manats de cebes a Cebes), revela la veritat —o la bellesa (¿què és la bellesa, sinó una forma de veritat?)— que hi ha més enllà de les entumidores rutines que imposen les necessitats de la vida ordinària o, simplement, de la immòbil superfície. O, com en el cas de Cebes, que es contraposa complementàriament als altres contes, revela la realitat vulgar que la vàcua imitació de la bellesa no pot sinó maquillar. 

Un gest o un petit acte, es tracta sempre del «succés misteriós» que el mateix Akutagawa descriu a La fe d’en Wei Sheng i que, en menor o major mesura, transcendeix la «vida incomprensible, anodina i avorrida» de la modernitat. (Excepte a El mocador, on el tema de fons és el contrast entre Orient i Occident, un dels eixos de la literatura japonesa d’aquell període.) 

En qualsevol cas, tant si pertanyen a l’època dels samurais com a principis del segle XX, tots els contes tenen en comú l’elegància amb què es despleguen i l’aguda visió de l’ànima humana que els perfila, i reflecteixen el talent i la sensibilitat artística que van fer d’Akutagawa el contista per antonomàsia del Japó modern.

_____________________________________________________

Rashômon i altres contes, de Ryûnosuke Akutagawa
Edicions de 1984
Primera edició: gener del 2016 
Traducció al català d'Albert Nolla, guardonada amb el 9è Premi de traducció Vidal Alcover.
Pàgina de l'editorial: aquí

dissabte, 4 de juny de 2016

El país dels panegírics literaris

No us ha passat mai que agafeu un llibre d'un autor català —una novetat, vull dir—, del qual n'heu llegit coses excitants als diaris, de vegades, que fins i tot ha guanyat algun valorat premi que és, suposadament, sinònim de qualitat literària, independència comercial, promesa de talent, etc, i amb el que us acabeu trobant és, com a molt, amb un text que no està mal escrit? (De vegades ni això.) O amb el contrari: un text que neix d'una bona idea però que falla en la realització. Com pot ser allò el prodigi de les lletres catalanes que els diaris proclamen? (Tan baix és el nivell de les lletres catalanes?) Com pot ser allò tan desvergonyidament elevat a tals nivells que sembla que no hagi de ser altra cosa que l'obra d'un futur premi Nobel? Perquè a això és al que em refereixo quan dic que els diaris en diuen «coses excitants»: crítiques tan descaradament entusiastes i laudatòries, que quasi aconsegueixen fer-te pensar que l'autor en qüestió mereix ser comparat amb Shakespeare. 

Si això també us passa, que el temor de ser ànimes de sensibilitat escassa no us faci patir; mireu el Twitter i intuireu què passa: molts «crítics» i «escriptors» formen part del mateix club social, i, alguns, fins i tot, de la mateixa plantilla. 

Sens dubte se'ls ha de reconèixer que ens ofereixen unes ressenyes —no se les pot anomenar crítiques— tan meravelloses que no ens cal ni afegir sucre al cafè per gaudir d'un dolç esmorzar mentre llegim el diari. El problema és que per poder trobar la mateixa inspiració que la ressenya evoca en l'obra de la qual beu, necessitaríem alguna substància que fes molt més que endolcir la beguda.

El problema és que el lloc que esperaríem que ocupés la crítica literària del nostre país ens el trobem molts cops ocupat amb ditirambes que no només redueixen aquest important espai a espai publicitari, sinó que rebaixen les mires literàries de la nostra cultura a la mediocritat i ens deixen en ridícul. I és que el problema, també, és que això passa a nivell dels diaris de més tirada del país.

Vergonya.