.

.

dissabte, 4 de juny de 2016

El país dels panegírics literaris

No us ha passat mai que agafeu un llibre d'un autor català —una novetat, vull dir—, del qual n'heu llegit coses excitants als diaris, de vegades, que fins i tot ha guanyat algun valorat premi que és, suposadament, sinònim de qualitat literària, independència comercial, promesa de talent, etc, i amb el que us acabeu trobant és, com a molt, amb un text que no està mal escrit? (De vegades ni això.) O amb el contrari: un text que neix d'una bona idea però que falla en la realització. Com pot ser allò el prodigi de les lletres catalanes que els diaris proclamen? (Tan baix és el nivell de les lletres catalanes?) Com pot ser allò tan desvergonyidament elevat a tals nivells que sembla que no hagi de ser altra cosa que l'obra d'un futur premi Nobel? Perquè a això és al que em refereixo quan dic que els diaris en diuen «coses excitants»: crítiques tan descaradament entusiastes i laudatòries, que quasi aconsegueixen fer-te pensar que l'autor en qüestió mereix ser comparat amb Shakespeare. 

Si això també us passa, que el temor de ser ànimes de sensibilitat escassa no us faci patir; mireu el Twitter i intuireu què passa: molts «crítics» i «escriptors» formen part del mateix club social, i, alguns, fins i tot, de la mateixa plantilla. 

Sens dubte se'ls ha de reconèixer que ens ofereixen unes ressenyes —no se les pot anomenar crítiques— tan meravelloses que no ens cal ni afegir sucre al cafè per gaudir d'un dolç esmorzar mentre llegim el diari. El problema és que per poder trobar la mateixa inspiració que la ressenya evoca en l'obra de la qual beu, necessitaríem alguna substància que fes molt més que endolcir la beguda.

El problema és que el lloc que esperaríem que ocupés la crítica literària del nostre país ens el trobem molts cops ocupat amb ditirambes que no només redueixen aquest important espai a espai publicitari, sinó que rebaixen les mires literàries de la nostra cultura a la mediocritat i ens deixen en ridícul. I és que el problema, també, és que això passa a nivell dels diaris de més tirada del país.

Vergonya.

6 comentaris:

  1. Començaré per dir que aquí a Catalunya tenim uns quants bons autors i autores, com a qualsevol lloc. Probablement no tinguem res a envejar. Però per altra banda, la percepció que tens que crítica i autors són del mateix club és absolutament encertada. Perquè els crítics acaben escrivint llibres, i perquè els autors són 'fitxats' als mitjans per fer crítica. Problemes de ser un país petit, i que tots ens coneixem. I ja saps què diuen en espanyol: 'entre bomberos no nos pisamos la manguera'. Fer una mala crítica a algú desemboca en que aquesta persona te la tornarà si tu mires de publicar alguna cosa. Per tant, en parlo bé, encara que el seu llibre sigui una porqueria. Sembla que a Catalunya tothom escriu bé, perquè als mitjans sempre parlen bé de les obres catalanes. I llavors, si algú destaca una mica per sobre de tanta palla, que n'hi ha molta, llavors diuen que mereix el Nobel.

    Per altra banda, dir que és una pràctica falsa i enganyosa, però que d'altra manera no hi hauria manera de fer arribar alguns autors al públic, els cal una mica d'empenta extra que no tenen, ni els cal, els autors estrangers de best sellers. Diríem que és un món muntat així.

    Com que a mi no em paga ningú, i vull conservar la meva dignitat, encara que m'hi puc jugar coses també, al meu blog de llibres segueixo dient sempre el que penso. Però és clar, és només un blog de llibres. I és només la meva opinió, ni tan sols cal que sigui compartida per ningú més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Precisament, Xexu, el que intento fer és dir que això que tu descrius en el teu primer paràgraf no és acceptable. Un símil seria el següent: posem algú que custodia la caixa forta d'una comunitat de persones, si aquesta persona tingués per norma ficar-hi mà per a despeses personals, ens conformaríem pensant que "és el que passa quan es té accés a tants diners"? No. No és el que passa quan es té accés a tants diners: és el que passa quan no es tenen principis ni responsabilitat ni moral.
      D'altra banda, respecte al que dius al segon paràgraf no hi estic d'acord: estàs dient que, amb els de casa, com que són de casa, hem de rebaixar els nostres estàndards de qualitat? És justment al que em refereixo quan dic que aquesta pràctica rebaixa les mires de la nostra cultura i ens exposa al ridícul. I això --penso que està implícit, però per a que no quedi dubte-- perjudica als autors de casa que realment s'ho mereixen, i la literatura catalana per extensió. Sobre els bestsellers, dic el mateix: si la crítica fa a seva feina, d'aquests llibres ja se'n dirà el que en toca. Però no és la seva funció, com deia, fer de d'espai publicitari.

      Elimina
    2. No parlo en cap cas de rebaixar els estàndards de qualitat. Dic que el món editorial és un negoci, i ningú no publicarà el llibre a un autor desconegut, ni que sigui una meravella. Senzillament, ningú s'hi fixa. En canvi, un autor mediàtic vol publicar qualsevol merda, i li publiquen, només pel nom. Cal una mica d'empenta per autors novells, però mantenint uns estàndards de qualitat, perquè a més, si ho publiquessin tot, trauria valor als que mereixen ser publicats pel mèrit de la seva obra.

      Elimina
    3. Bé, és que no parlo del món editorial, ni del grau de dificultat que poden tenir els autors catalans per publicar en funció de si són mediàtics o no, etc. Del que jo parlo és de la crítica literària (o del que molts cops trobem en lloc seu a casa nostra), i tot el que he dit és en relació a això, únicament.

      Elimina
  2. Jo desconfio de qualsevol crítica o ressenya que sigui massa bona. Si no li han trobat cap pega a un llibre vol dir que no els ha interessat buscar-la. Costa ser objectiu quan tens interessos pel mig...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Justament, quan per sistema la "crítica" és "benevolent" (en el nostre cas, molt pitjor que benevolent, però), al final ja no te la pots ni creure, i el dia que ens trobem davant d'un llibre realment bo, aquest passa desapercebut (el que més o menys li comentava a en Xexu: aquesta pràctica perjudica els que realment s'ho mereixen). Els interessos de la cultura, crec, haurien de ser els que més pesessin, sobretot a la, suposadament, "gent de cultura", la gent que en principi s'hauria d'ocupar de fer crítica literària.

      Elimina