.

.

dilluns, 29 d’agost de 2016

Germà de gel, d'Alicia Kopf


Germà de gel era prometedor. L’essència del llibre exposada per l’autora en les entrevistes esperonava l’interès i endormiscava la desconfiança que sempre desvetlla l'enlluernament unànime de «crítics» i jurats de premis.

La idea, encara que poc original (no té per què importar, però), era atractiva. Gel, blanc, buit. L'hostilitat dels indrets polars i l’èpica dels exploradors que s’hi van endinsar, com a metàfora de la vida quotidiana i la resiliència que suposa suportar-la. L’escenari àrtic, imperi de solitud, com a l'exteriorització del full en blanc, dels confins de la realitat ordinària, als quals l'artista, com l'explorador, se sol enfrontar. Imbuïda del significat de les qüestions apuntades, l'obra prometia una poètica substanciosa.

Però amb la intenció no n'hi ha prou. O no n'hi hauria d'haver prou.

El que trobem a Germà de gel és, només, un recull relacionat amb l’exploració polar, i el gel en general, d'anècdotes històriques, retalls de notícies i imatges d'arxiu, directament annexat a anotacions i fragments d'un diari simple (les frases de vocació aforística i pretensió epifànica que conté són esbalaïdores per la seva basta obvietat —sempre que considerem, és clar, que estem parlant d'un text que no va dirigit, se suposa, a un públic infantil recent iniciat en la lectura i que encara no coneix el que és la Literatura). Tot plegat, no deixa de ser res més que això: una barreja que no arriba a l’ordre —ni a la complexitat, ni a la profunditat— d'una composició; una composició literària.

Per molt que el llibre hagi sorgit d'un projecte artístic visual és al terreny de les lletres que pertany. O, almenys, al qual aspira pertànyer. Així doncs, si bé el llibre pot fer del marc artístic del qual prové una obra multidisciplinària, això no hauria de confondre ningú, perquè no funciona a l'inversa: el llibre no és una «obra transgènere» (tal com com l'autora ha dit i els mitjans repetit), ni per provindre d'una obra visual, ni per tractar-se d'un aiguabarreig que ni és una novel·la, ni un assaig, ni res que se situï en la intersecció de cap gènere literari —i això inclou qualsevol «artefacte literari»,  i també la «literatura del jo», aquesta última potser quelcom innovador per a alguns en aquestes longituds, però amb una llarga tradició en altres Literatures, com la japonesa—, ja que per ser alguna d'aquestes coses primer hauria de ser una obra literària.

Com a molt, com comentava, es pot dir que Germà de gel és un diari personal i de treball de l'autora (la qual cosa no el converteix, com a la majoria de diaris d'aquesta mena, en obra literària), una noia que intenta obrir-se camí com a artista. És a dir, bàsicament això que avui en dia està tan de moda: transcriure la vida d'un mateix, com si un embolcall simple de paraules ja la pogués fer passar per literatura. Això sí, amb algunes alteracions dels fets, no fos cas que no es pogués anomenar autoficció. (Com si la traducció a paraules de pensaments, sentiments i experiències, no n'impliqués, per si sol, la seva ficcionalització.) Però —agafant l'expressió que la mateixa autora fa servir en el llibre quan pren els cucs de terra com a metàfora de l'activitat que duen a terme escriptors i artistes en general— això no converteix la merda en or. Ironia tràgica: amb la imatge dels cucs l'encerta més que no pas es pensa —es va descuidar d'investigar sobre aquests pobres anèl·lids, per desgràcia no tan evocadors com el gel i els exploradors. Ella, com els cucs, ha agafat un substrat i n'ha accelerat el procés de descomposició, és a dir, l'ha digerit i l'ha excretat, deixant-lo a punt per al seu ús posterior, per a la vida, però, com els cucs, no ha passat d'aquí.

I és que no n'hi ha prou només amb la idea —per molt evident que sigui. No n'hi ha prou només amb agrupar i exposarcom en una sala d'art— els elements que l'han inspirada per a que formin un «tot», homogeneïtzat, sòlid, amb forma: una obra (literària). Posats a fer metàfores fisiològiques, o biològiques en general, cal no confondre «digestió» amb «metabolisme». Els elements no només s'han de degradar sinó que cal descompondre'ls en les seves parts més elemental i reestructurar-les en una nova matèria que, a més a més, en el cas de la literatura, no és una de qualsevol: parlem del llenguatge —hauria de ser obvi, però entre tanta obra visual i tanta suposada innovació, el llenguatge és el gran oblidat del llibre. I, amb tots els respectes, però qui no vegi l'abisme que hi ha entre aquest material i el de la resta d'àrees artístiques, que no pretengui ser escriptor, perquè no ho és ni ho serà per més que escrigui. Però suposant que n'hi hagués prou amb redactar correctament, tampoc no hi ha en el llibre cap més força que la que evoquen el gel, el blanc i el buit per si sols. Poc metabolisme, doncs, i, menys, de mena alquímica. Res que ens hagi de sorprendre si tenim en compte que l'autora destaca[1] la sinceritat (grau de correspondència de la veu narradora amb la seva pròpia) com a valor clau en la creació d'una obra literària  —afirmació que, d'altra banda, sí que sobta i esborrona venint d'algú que, a més de la suposada sensibilitat dels artistes, té estudis superiors en el camp de la literatura, ja que si una cosa ens ensenya la bona literatura és la veritat, que res té a veure amb la sinceritat, com demostren tantes obres de ficció.

El gel, el blanc, el buit. Quin escriptor no ha partit d'aquest territori? Quin explorador mereix ser aplaudit per no haver anat més enllà del punt de partida?

Tot plegat és profundament decebedor i enutjós tractant-se, com és el cas, d'un llibre que ha guanyat dos dels premis literaris més prestigiosos del país. Impossible no sentir-se estafat i menystingut per l'establishment literari català.

Alicia Kopf potser és capaç de veure el mur invisible de glaç que es pot interposar entre un mateix i el món, però amb Germà de gel no aconsegueix pas fondre'l.

***
[1] Dit per l'autora en diverses entrevistes (em sap greu la poca rigorositat que suposa no poder donar les fonts del que cito, però no tenia previst fer cap ressenya del llibre en el moment d'escoltar-les). 
 ***

PS: Aquest seria un exemple del que vaig parlar aquí.

_________________________________________

Germà de Gel, d'Alicia Kopf. L'Altra editorial. Publicat: març del 2016. Premi Documenta 2015. Premi Llibreter 2016.