.

.

dilluns, 29 d’agost de 2016

Germà de gel, d'Alicia Kopf


Germà de gel era prometedor. L’essència del llibre exposada per l’autora en les entrevistes esperonava l’interès i endormiscava la desconfiança que sempre desvetlla l'enlluernament unànime de «crítics» i jurats de premis.

La idea, encara que poc original (no té per què importar, però), era atractiva. Gel, blanc, buit. L'hostilitat dels indrets polars i l’èpica dels exploradors que s’hi van endinsar, com a metàfora de la vida quotidiana i la resiliència que suposa suportar-la. L’escenari àrtic, imperi de solitud, com a l'exteriorització del full en blanc, dels confins de la realitat ordinària, als quals l'artista, com l'explorador, se sol enfrontar. Imbuïda del significat de les qüestions apuntades, l'obra prometia una poètica substanciosa.

Però amb la intenció no n'hi ha prou. O no n'hi hauria d'haver prou.

El que trobem a Germà de gel és, només, un recull relacionat amb l’exploració polar, i el gel en general, d'anècdotes històriques, retalls de notícies i imatges d'arxiu, directament annexat a anotacions i fragments d'un diari simple (les frases de vocació aforística i pretensió epifànica que conté són esbalaïdores per la seva basta obvietat —sempre que considerem, és clar, que estem parlant d'un text que no va dirigit, se suposa, a un públic infantil recent iniciat en la lectura i que encara no coneix el que és la Literatura). Tot plegat, no deixa de ser res més que això: una barreja que no arriba a l’ordre —ni a la complexitat, ni a la profunditat— d'una composició; una composició literària.

Per molt que el llibre hagi sorgit d'un projecte artístic visual és al terreny de les lletres que pertany. O, almenys, al qual aspira pertànyer. Així doncs, si bé el llibre pot fer del marc artístic del qual prové una obra multidisciplinària, això no hauria de confondre ningú, perquè no funciona a l'inversa: el llibre no és una «obra transgènere» (tal com com l'autora ha dit i els mitjans repetit), ni per provindre d'una obra visual, ni per tractar-se d'un aiguabarreig que ni és una novel·la, ni un assaig, ni res que se situï en la intersecció de cap gènere literari —i això inclou qualsevol «artefacte literari»,  i també la «literatura del jo», aquesta última potser quelcom innovador per a alguns en aquestes longituds, però amb una llarga tradició en altres Literatures, com la japonesa—, ja que per ser alguna d'aquestes coses primer hauria de ser una obra literària.

Com a molt, com comentava, es pot dir que Germà de gel és un diari personal i de treball de l'autora (la qual cosa no el converteix, com a la majoria de diaris d'aquesta mena, en obra literària), una noia que intenta obrir-se camí com a artista. És a dir, bàsicament això que avui en dia està tan de moda: transvasar la vida d'un mateix dins d'un embolcall que la pugui fer passar per literatura. Això sí, amb algunes alteracions dels fets, no fos cas que no es pogués anomenar autoficció. Però —agafant l'expressió que la mateixa autora fa servir en el llibre quan pren els cucs de terra com a metàfora de l'activitat que duen a terme escriptors i artistes en general— això no converteix la merda en or. Ironia tràgica: amb la imatge dels cucs l'encerta més que no pas es pensa —es va descuidar d'investigar sobre aquests pobres anèl·lids, per desgràcia no tan evocadors com el gel i els exploradors. Ella, com els cucs, ha agafat un substrat i n'ha accelerat el procés de descomposició, és a dir, l'ha digerit i l'ha excretat, deixant-lo a punt per al seu ús posterior, per a la vida, però, com els cucs, no ha passat d'aquí.

I és que no n'hi ha prou només amb la idea —per molt evident que sigui. No n'hi ha prou només amb agrupar i exposar els elements que l'han inspirada per a que formin un «tot», homogeneïtzat, sòlid, amb forma: una obra (literària). Posats a fer metàfores fisiològiques, o biològiques en general, cal no confondre «digestió» amb «metabolisme». Els elements no només s'han de degradar sinó que cal reestructurar-ne els components elementals en una nova matèria que, a més a més, en el cas de la literatura, no és una de qualsevol: parlem del llenguatge —hauria de ser obvi, però entre tanta obra visual i tanta suposada innovació, el llenguatge és el gran oblidat del llibre. I, amb tots els respectes, però qui no vegi l'abisme que hi ha entre aquest material i el de la resta d'àrees artístiques, que no pretengui ser escriptor, perquè no sap apreciar el do diví que té entre mans. Però suposant que n'hi hagués prou amb redactar correctament, tampoc no hi ha en el llibre cap més força que la que evoquen el gel, el blanc i el buit per si sols. Poc metabolisme, doncs, i, menys, de mena alquímica. Res que ens hagi de sorprendre si tenim en compte que l'autora destaca[1] la sinceritat (grau de correspondència de la veu narradora amb la seva pròpia) com a valor clau en la creació d'una obra literària  —afirmació que, d'altra banda, sí que sobta i esborrona venint d'algú que, a més de la suposada sensibilitat dels artistes, té estudis superiors en el camp de la literatura, ja que si una cosa ens ensenya la bona literatura és la veritat, que res té a veure amb la sinceritat, com demostren tantes obres de ficció.

El gel, el blanc, el buit. Quin escriptor no ha partit d'aquest territori? Quin explorador mereix ser aplaudit per no haver anat més enllà del punt de partida?

Tot plegat és profundament decebedor i enutjós tractant-se, com és el cas, d'un llibre que ha guanyat dos dels premis literaris més prestigiosos del país. Impossible no sentir-se estafat i menystingut per l'establishment literari català.

Alicia Kopf potser és capaç de veure el mur invisible de glaç que es pot interposar entre un mateix i el món, però amb Germà de gel no aconsegueix pas fondre'l.

***
[1] Dit per l'autora en diverses entrevistes (em sap greu la poca rigorositat que suposa no poder donar les fonts del que cito, però no tenia previst fer cap ressenya del llibre en el moment d'escoltar-les). 
 ***

PS: Aquest seria un exemple del que vaig parlar aquí.

________________________________________________________________________

Germà de Gel, d'Alicia Kopf. L'Altra editorial. Publicat: març del 2016. Premi Documenta 2015. Premi Llibreter 2016.

6 comentaris:

  1. Ja he vist que en el seu moment vas iniciar una croada personal contra aquest llibre i la seva escriptora (he llegit els comentaris que has escrit per altres blogs criticant el llibre i els premis que ha rebut). Per opinar amb seny cal tenir una visió de 360º que no tothom aconsegueix. En primer lloc, a les teves diverses crítiques dius que el llibre no val la pena, però no recordes als teus lectors que és un dels primers llibres de l'escritptora, per no dir el primer, i jo et recordo que amb tot el que és primerenc es pot ser més benevol. En segon lloc, tampoc has reflexionat sobre l'objectiu dels premis literaris, i si ho has fet, t'has quedat en la superfície. Els premis literaris també tenen com a objectiu donar una empenta a aquells que estan començant, no només a aquells que ja són uns experts en el seu camp i que ja tenen prestigi. Es tracta de donar prestigi a aquells que poden millorar perquè tinguin les eines econòmiques per poder dedicar més temps a allò que fan. Els premis literaris no tenen un únic objectiu, en tenen diversos, però aquest punt no el saps veure, perquè segurament et creus que tots els grans escriptors baixen del cel i han de ser pobres i no rebre cap reconeixement fins que la palmen. Els grans escriptors es construeixen poc a poc, i alguns a base de premis que els animen a continuar quan encara no es poden considerar experts.

    ResponElimina
  2. Hola Angelo MB. Benvingut al blog i moltes gràcies pel teu comentari. La veritat és que havent escrit aquesta ressenya fa ja com cosa de mig any m'ha sorprès i tot que l'entrada es reviscolés... Així que, doblement benvingut siguis.

    Respecte el que dius. No estic d'acord amb tu en el fet que quan més amplitud de mires, més capacitat per «opinar amb seny» es té; almenys no per la manera en com ho expresses. És cert que quan més àmplia és la perspectiva de les coses, més rica, equànime i justa pot ser la nostra opinió –és una obvietat. Però de vegades el que cal per opinar "amb seny" és, pròpiament, el seny: és el que ens permet veure que, com humans que som, i no déus, moltes vegades no podem pretendre tenir una visió de 360º, i això només en dues dimensions, quan en realitat, qui té seny segurament intuirà que n'hi ha moltes més. A falta d'això, però, el "seny" (o potser alguna cosa més que el seny) atorga humiliat i prudència a les nostres opinions, i a més, i per tant, la disposició a obrir-nos a d'altres. Coses que amb afirmacions tan categòriques com les que t'atreveixes a fer sobre els fonaments que sustenten les meves valoracions (de fet, sobre la meva falta de fonaments), i sobre les meves valoracions en si, demostres no tenir.

    Denigres desvergonyidament la meva opinió del «Germà de gel» catalogant-la com a subproducte del que tu interpretes una meva «croada personal contra l'autora», donant per fet l'absència absoluta de cap criteri literari i substituint-lo per simple menyspreu personal; em tractes d'imbècil al dir-me que la meva visió és limitada i que si arribo reflexionar ho faig de passada; i, per si tot això fos poc, t'atreveixes a insinuar, sense cap base, que, mancada com em pintes d'intel·ligència, a sobre ni tan sols dec tenir un nivell cultural que no es correspongui al d'una il·literada, i que pugui compensar en part aquesta absència de capacitat intel·lectual (cito només algunes de les teves paraules «aquest punt NO EL SAPS VEURE, perquè segurament ET CREUS que tots els grans escriptors baixen del cel i han de ser pobres i no rebre cap reconeixement fins que la palmen» —per cert, treure una cosa així del no res no sé pas a qui et penses que deixa més malament). I tot perquè difereixo de la teva opinió. No et preocupis, que el fet que que siguis la mena de persona capaç d'haver rebaixar així a una altra per ridiculitzar-ne la opinió, amb la grolleria amb què ho fas i, a banda, els arguments que addueixes pel que tu defenses, et salva de poder ofendre'm. Però així i tot, considero pertinent el dret, i el gust, de defensar-me.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Digue'm, tu que parles de la diversitat de perspectives («la visió de 360º»): ¿quina és l'amplitud de mires d'algú que quan llegeix una opinió que contradiu la seva, l'atribueix directament a la falta de visió de qui l'ha escrita –enlloc de considerar que potser es troba enfront d'un eixamplament de l'angle de visió que tenia? Digue'm, tu que parles de seny: ¿quin és el seny d'algú que s'atribueix la facultat de dictaminar amb absoluta certesa i total escarni que allò que una altra persona ha escrit, ho ha escrit sense reflexionar o sense fer-ho gaire profundament, pel fet de tractar-se d'un text que va en contra dels propis gustos, a més, sense ni tan sols haver-se pres la molèstia de "llegir-lo" –llegir-lo de debò, i no directament des de la irritació i/o el menysteniment? (I per si mentre llegeixes això goses tan sols pensar que el mateix es podria dir del que estic fent jo, et recordaré que a diferència del que tu tenies –la meva opinió argumentada i sense insults personals del llibre–, jo tinc per justificar tot això que dic de tu, el vilipendi ordinari que m'has dispensat.) ¿I tu m'acuses d'una croada personal contra l'autora? Gosaria dir que si algú té alguna cosa de personal (o de professional) amb l'autora, ets tu.

      De fet, però, m'alegra molt que hagis entrat en el tema de lo personal (malgrat la forma insultant en què ho has fet). Sobre aquest punt et diré un parell de coses. En primer lloc, escric per plaer, escric per necessitat, escric per "mirar", per veure-hi, i escric per sublimar un món que no existiria més enllà de mi mateixa, o potser ni tan sols en mi mateixa (de forma concretada) si no fos pel llenguatge, per l'acte d'escriure. En poques paraules, escric per ser, per existir. Escriure per mi és sagrat. Així que sí: allò al qual decideixo dedicar el meu limitat temps per escriure'n m'ha de sortir de dins. El que escric és personal: ja ho crec que sí, i per principis. I mentre no tingui la sort que em paguin un sou que em permeti poder viure del que escric això seguirà sent fonamental i inexorable (i t’asseguro que si tinc cap talent, no m'ajudaria pas a poder-lo desplegar, ni a viure d’ell, un premi que em pogués caure de tant en tant, tal i com suggereixes que és la solució per a la classe obrera de poder disposar del temps i la contemplació necessaris per a la creació artística).

      Així que, simplificant: escric o bé sobre allò que m'inspira o bé sobre allò que m'indigna. Però si et penses que és l'Alicia Kopf o el mateix «Germà de gel» el que m'ha arribat prou endins com per moure’m a dedicar-los el meu temps i les meves valoracions, és que, com deia, no has entès res del que he escrit (sol passar, quan es llegeix des dels prejudicis; és a dir, quan no es llegeix). I aquí hi ha la segona qüestió sobre «lo personal» de què et parlaré.

      Elimina
    2. Com ja dic en la ressenya, vaig llegir «Germà de gel» perquè em va semblar prou interessant el que semblava plantejar. Però el que m'hi vaig trobar no ho va ser. La idea de què havia de partir, no arribava a sortir del port i el llibre es quedava en només una bona intenció. El llibre, per tant, em va deixar indiferent; com tu dius, era el primer llibre d'una autora novell. No li hauria dedicat ni un minut si no fos perquè per les ressenyes que el lloaven amb desmesura, i que, a més, resultava que el que elogiaven no era el llibre si, el llibre que realment era, sinó el llibre que pretenia haver estat; o resultava, també, que parlaven no del que l’autora havia realment desenvolupat a partir del punt de partida, sinó del que el punt de partida (el gel, el blanc, el buit, l’èpica dels exploradors, la vida quotidiana moderna…) inspirava a cadascun d'aquells ressenyadors –hi ha ressenyes del llibre que com a tals no es mereixen ni el nom, però que com a textos breus són exquisits: aconsegueixen arribar allà on el llibre no arriba. I després hi havia el Premi Llibreter. I, és clar, la frase de l’Enrique Vila-Matas («este libro en otro país hubiera cambiado el curso de su historia»), que d’ampul·losa que és cau en la inversemblança més ridícula. I va ser tot això el que no em va deixar indiferent.

      ¿Qui amb un mínim de sentit de la proporció, amb una «perspectiva assenyada» –per seguir en la línia dels teus termes–, pot no caure de cul quan sent una cosa així sobre aquest llibre? Un llibre primerenc, exacte, simplement passable; un simple esborrany del que podria haver estat una obra de debò. L'exageració laudatòria amb què se sol aclamar alguns dels productes literaris d'aquest país fa que obres de la talla de les de Woolf, Kafka, Tolstoi o Akutagawa, per dir noms de grans autors reconeguts, quedin a l'alçada de simples escrits d'estudiants de batxillerat. Si a tu això no t'esparvera, demostres (per tant, no és una opinió gratuïta) no tenir la capacitat de distingir ni tan sols entre una visió de 30º i una de 90º (i és per això, entre altres coses, com et deia, que difícilment em pots ofendre). I quan això és freqüent que passi, la cosa comença a ser greu per a la societat, ja que indica que entén la cultura com una simple mercaderia.

      Tornem al llibre. Fixa’t que en cap moment no n’he dit que sigui infumable: el que he dit és que ni de bon tros es mereix el reconeixement que ha rebut i està rebent, i que això és tan desproporcionat que és un insult al bon criteri literari, al sentit crític i a les lletres catalanes. Si se n’hagués dit el que tocava, jo no hauria tingut res a dir. Així, la meva no és una crítica a «Germà de gel» com a llibre primerenc, sinó com al llibre que ha rebut els premis que ha rebut i del qual se n'han dit les grandeses que se n'han dit. Acceptar les aclamacions pròpies d'una gran obra amb complaença i orgull i després reclamar la benevolència de la crítica al·legant que és una "opera prima", és, com a mínim, d'una incoherència i d'una falta d’humilitat esborronadores. Per això, i perquè era impossible no saber-ho ja per la omnipresència del llibre en els mitjans, no crec que dir que es tractava del primer de l’autora fos ni pertinent ni necessari.

      Al cap i a la fi, jo el que escric és la meva opinió –no caldria haver-ho de recordar. I, en contra de les teves matusseres i insolents premisses, està basada en uns criteris, reflexionada (si per una cosa serveix escriure, és justament per aquesta), i expressada sense insultar a ningú, a diferència de tu –a no ser que consideris que el fet d'exposar els arguments pels quals CRITICO [1] l’enaltiment desorbitat que se n'ha fet constitueix de per si una ofensa, cosa que de ser el cas et faria la persona menys adient per anar donant lliçons sobre amplitud de mires i profunditat de reflexions.

      Elimina
    3. Així que sí, tinc oberta una croada personal, però la subestimes pensant que és contra l'Alicia Kopf o contra «Germà de gel». La meva croada és en contra dels mals que infecten l'esfera literària i cultural catalana.

      Sobre els premis literaris. Tornes a demostrar que no has prestat gaire atenció al que he que he escrit: CRITICO [1], precisament, tot el que tu exposes com a justificació del motiu pel qual el llibre de què parlem es mereix els que ha guanyat (si els llibres han de guanyar premis pel que dius, més val que els premis comencin a multiplicar-se i que passem a dir-los “beques”; seria molt més escaient). Així que de nou: és irònic, a més de barroer, que em diguis que no he reflexionat sobre el tema o que, si ho he arribat a fer, ha estat de passada. Intentaré deixar-te més clar aquest punt del meu article: considero una vergonya que els premis literaris siguin simples campanyes de promoció d'autors. I més encara d'autors a qui encara els falta molt per demostrar que són, almenys, bons escriptors. Per mi, els «premis», per definició, haurien de ser FITES elevades que atorguessin reconeixement a qui realment se'l mereix i dotessin de prestigi els qui les assoleixen; marques, alhora, de l’alçada del que volem que sigui el nivell de la nostra Literatura, perquè del contrari no només estem fent perdre el sentit de la paraula «premi», sinó rebaixant la nostra cultura a la mediocritat. Una altra cosa és que algun premi en particular sí que tingui la vocació d’AJUDAR a promoure nous talents (cas del Documenta), però això no es pot estendre a tots els premis, i en qualsevol cas, suposa només una ajuda.

      Falta de reflexió o superficialitat? Ets tu qui pesa la importància dels premis pel seu valor com a solució a la precarietat que veta i ha vetat als membres de les classes obreres la possibilitat de consagrar la seva vida a cultivar qualsevol mena de talent artístic i a ampliar el cos de l'art. Vols parlar de les condicions prosaiques que permeten que algú amb talent el desplegui? Doncs deixa'm informar-te que el problema, en aquesta societat, i tal com ja ho era en el passat, no s'arregla amb els premis, ni és aquesta la funció dels premis… La teva línia d’argumentació sobre aquest punt és tan absurda i nècia que no hi ha per on agafar-la.

      Però ja posats, digue'm, defensor dels premis literaris per a obres que no s'ho valen pel que són, sinó per la POSSIBILITAT del que POTSER seran les futures obres, ENCARA INEXISTENTS, dels qui han escrit aquests esborranys: en aquest país, quants escriptors amb majúscules i de nivell ja assolit reben premis, són exportats a l'estranger (representant amb dignitat les nostres lletres), tenen la possibilitat de poder viure (econòmicament) del que escriuen, o són, tan sols, reconeguts?

      Vols benevolència? Així és com creus que ha de funcionar el sistema cultural? Doncs eliminem la crítica. Eliminem qualsevol forma d'exercici de l'esperit crític i veuràs com acabem com a societat. No cal ser docte en història, no cal haver estudiat ciències –que tant entrenen l'esperit crític–, com per, com a mínim, intuir que l'autèntic motor del progrés, ja sigui intel·lectual o cultural (és a dir, individual o social), és justament el sentit crític. Volies parlar del lloc d'on sorgeixen els grans escriptors? Doncs et diré d'on no neixen: de l’autocomplaença.

      I és que estem parlant de crítica, no de publicitat, que és el que sembla que tu voldries o el que et penses, pel que dius, que és pel que han de servir la crítica i els premis.

      Elimina
    4. I ja per tancar el cercle, acabaré amb el que mencionaves al principi, sobre que has llegit «els comentaris que he escrit per altres blogs CRITICANT [1] el llibre i els premis que ha rebut», evidentment per fonamentar «la croada personal contra l'autora» de què m'acuses i d'on per tu sorgeix la meva mala (i limitada) opinió del seu llibre. Respecte això, deixaré aquí els enllaços d'aquests comentaris per a que qui vegi el que menciones, pugui saber de què parles. I com a referència que permeti avaluar el que representa l'ingent quantitat dels 3 comentaris que he deixat en 3 webs diferents (no sigui cas que la teva mesura del que constitueix una campanya de desprestigi malintencionada resulti ser una mesura internacional que fins ara jo desconeixia), deixaré constància que com a internauta amb diversos interessos, un d'ells la literatura, solc acabar en blogs i webs culturals, de la mateixa manera que l'interès per la ciència, em fa topar amb blogs i webs de ciència, on també solc comentar, i a través dels quals fins i tot he fet amistats. I també destacaré el fet que has tingut la possibilitat de poder «seguir» els meus comentaris: mai me n’he amagat. (Ara que ho mencionem, per cert, déu n’hi do, l’interès posat en seguir-me, ja que no hi ha cap secció del perfil dels bloguers que permeti accedir als comentaris que van deixant per la xarxa.) En canvi tu, “Angelo MB”, no t’identifiques amb un nom vinculat ni a la lteva identitat real ni a una identitat virtual (associada a comptes de Twitter o altres xarxes, amb amistats i que digui alguna cosa de tu). Qui ets o qui sou? Si s'és honest, si no es tenen interessos de per mig, per què fer servir un compte de google absolutament buit? Però bé, suposo que de ser així no series capaç de deixar la mena de comentari amb que m’has obsequiat.

      Com deia. Per a tots els que vulguin saber allò al que l’Angelo MB al·ludeix quan m’acusa de tenir una croada personal contra l’autora, deixo aquí els enllaços del que diu, per a que cadascú jutgi per si mateix:

      1) http://www.gentnormal.com/2016/03/llegir-i-escriure-germa-de-gel-dalicia.html
      2) http://www.jotdown.es/2016/09/ikea-mas-lejana-islandia/
      3) https://unlibroaldia.blogspot.com/2016/11/alicia-kopf-germa-de-gel-hermano-de.html

      (Com que són enllaços d'articles, per arribar als comentaris heu d'anar baixant per la pàgina fins arribar al final.)

      [1] Ressalto algunes de les formes de la paraula "criticar" per remarcar el gran valor del que per mi representa el concepte de «crítica» i l'ús pejoratiu que, en canvi, tu en fas... Molt revelador.

      Un cop dit tot això, si superes l'antipatia [o deixeu de banda els interessos que pugueu tenir] que la meva crítica negativa de «Gemà de gel» t'ha provocat i promets comentar sense necessitar d'insultar-me, seràs sempre benvingut.

      Elimina