.

.

diumenge, 23 d’abril de 2017

La rosa i la bèstia

Avui, 23 d'abril, Sant Jordi, em salto la tradició de sortir a voltar entre parades de llibres i roses. Com a tanta altra gent, sempre m'ha agradat, aquesta diada. Com pot no agradar, una festivitat que neix d'una llegenda on hi ha un drac i que té com a protagonistes les roses i els llibres? Però últimament la cosa ha canviat. Sóc d'un poble de les rodalies de Barcelona: la meva tradició era passejar per les rambles de la Ciutat Comtal al sortir de les classes o de la feina. L'últim cop, però, fa dos anys, lo de «pasejar» va resultar impossible. Al sortir del metro disposada a viure la diada, vaig ser fagocitada per una multitud humana que avançava lentament. Plaça Catalunya era tota ella com la primera fila d'un concert de punk rock —sense l'exaltació provocada per la música i les hormones juvenils, per sort. Vaig trigar vint minuts a fer un recorregut que normalment faig en dos minuts. Així que vaig ser a l'entrada de l'estació de tren, no m'ho vaig pensar dos cops. No vaig arribar a veure ni llibres ni roses —tret de les que duia la gent que m'arrossegava. 

M'he desviat —tal com si m'hagués engolit de nou, a distància, la massa que ara deu fluir (amb elevada viscositat) per Rambla Catalunya. Tornaré a començar.

Avui, 23 d'abril, em salto la tradició: no he sortit ni sortiré a voltar entre parades de llibres i roses. Ho celebro aquí, amb el roser del pati pletòric, exuberant, tot ple de roses ufanoses, i escrivint. I és que a més de l'espectacle de bellesa que ofereix el roser, les meves lletres giraran entorn una història nascuda de la literatura, però, com la llegenda de Sant Jordi, amb arrels també en el folklore. Un conte del qual, com el mite del cavaller que va matar el drac, es desprèn la rosa com a símbol, i té entre els seus protagonistes una fera.

És possible que amb el que he dit ja no sorprengui a ningú que reveli que parlo de La bella i la bèstia ja que, a més, aquest any, justament, s'ha estrenat l'última versió cinematogràfica que se n'ha fet, i aquestes setmanes encara es troba en cartellera.


Els orígens

A tale as old as time («un conte tan antic com el temps»), diu la commovedora cançó de la pel·lícula de la factoria Disney. Però tot i que la font de la qual van poder brollar alguns dels elements del conte té quatre mil anys, segons estimen els entesos, La bella i la bèstia és un conte que com a tal té els seus orígens en la literatura. Va ser escrit el 1740 per Madame Gabrielle-Suzanne Barbot de Villeneuve. De Villeneuve va formar part de la «segona onada» d'escriptors de contes de fades francesos (Charles Perrault formava part dels que la van precedir uns cinquanta anys abans). Per tant, entre les influències que va rebre Mme. de Villeneuve hi havia el treball d'aquests escriptors, però també la història de Cupido i Psique de Luci Apuleu (recollida al seu llibre de les Metamorfosis), i les diverses llegendes sobre nuvis animals[1] del folklore. La història que en va sorgir, però, la va crear ella.

Tot i així, la seva no va ser la versió més estesa ni la més coneguda. Setze anys més tard, el 1756, Madame Jeanne-Marie Leprince de Beaumont va escurçar i simplificar la història de De Villeneuve, la qual era una novel·la de més de cent pàgines, anava destinada a un públic adult, i contenia una crítica cap als matrimonis concertats, tan freqüents a l'època, en què sovint noies de catorze o quinze anys eren casades amb homes molt més grans que elles, i en què les dones no disposaven de pràcticament cap dret legal, així com tampoc de la propietat del seu propi cos ni la seva sexualitat. De Beaumont va rebaixar el contingut eròtic de la història original, així com també el crític, i alhora va eliminar-ne les subtrames que contenia, convertint l'obra inicial en una història més didàctica però també més directa i memorable. Va ser aquesta segona versió la que més difusió va tenir i la que va ser més coneguda —almenys, fins que Disney va fer la seva exitosa pel·lícula animada el 1991. En tot cas, van ser aquestes dues dones franceses les que van bastir els fonaments del conte. 


La Bella: una heroïna?

Potser un dels tombs més interessants que van implicar les modificacions que va fer De Beumont rau en el fet que, mentre que en la història de De Villeneuve el príncep, alhora que és transformat en una bèstia horrible, perd part de la intel·ligència i l'el·loqüència —s'allunya de la condició humana tan exteriorment com interiorment—, en la versió de De Beaumont, el príncep, malgrat la seva transformció exterior, conserva les seves capacitats intel·lectuals —conserva íntegrament la seva humanitat. Aquesta diferència és molt important ja que afecta el focus del conte: en el primer cas, el fet que la Bèstia hagi de canviar, evolucionar o, inclús, ser domesticada, supedita el paper de la Bella a aquest fi: la seva companyia i influència és l'eïna mitjançant la qual és assolit. En el segon cas, el fet que la Bèstia no hagi de ser canviada —interiorment— fa que el paper de la Bella prengui rellevància: ella és el personatge que evoluciona al llarg de la història fins que al final, quan veu més enllà de les aparences, pot salvar el príncep de l'encanteri. Per tant, en el conte de De Beaumont la Bella es converteix en l'heroïna, i el príncep, en la víctima que és salvada.

Per això mateix també és important, sobretot en la versió de De Beaumont, el motiu pel qual el malefeci és llançat sobre el príncep. En les versions originals, no n'hi ha cap: el príncep no comet cap ofensa per cap defecte de caràcter. Ell és, de fet, un jove gentil que rep un càstig immerescut al refusar una fada malvada que pretenia casar-s'hi.


Promeses: la importància de la paraula

Un altre punt rellevant de les versions fundacionals és la importància de les promeses. En aquestes versions, el pare de la Bella, un comerciant que cau en la ruïna al principi de la història, viatja a la ciutat amb l'esperança de recuperar part de la seva fortuna després de rebre notícies que un dels seus vaixells, suposadamanet enfonsat amb tots els altres, ha estat trobat. L'estada a la ciutat resulta infructuosa i emprèn el viatge de tornada amb les mans buides. Durant el trajecte cap a la seva modesta casa de camp, és sorprès per una tempesta de neu. L'home busca aixopluc en un castell que inesperadament troba al mig del bosc. Allà, rep l'hospitalitat d'un amfitrió invisible, i també, abans de marxar, tots els regals sumptuosos que la majoria de les seves filles, superficials i malcriades, li havia encarregat al partir; tots menys la simple rosa que la més jove i prudent d'elles, patint per si les condicions econòmiques del seu pare finalment no havien millorat, li havia demanat. Abans d'haver abandonat els jardins del castell, però, el comerciant troba un o diversos rosers, i sense pensar que fa cap mal, n'agafa una de les seves flors. És aleshores quan el temible senyor d'aquells dominis es mostra: una bèstia aterradora irromp enfurismada pel robatori. Una vida a canvi d'una rosa —aquesta és la sentència. El comerciant, aleshores, suplicant per evitar la mort, explica la seva història. La Bèstia accedeix a fer-hi un pacte, una promesa: el deixarà lliure durant un temps determinat, amb la condició que una de les seves filles accepti voluntàriament substituir-lo. Si no, passat el termini, ell haurà de tornar al castell i ser executat. 

Una promesa, com passa en tants altres contes de fades, no pot ser trencada sense tenir conseqüències desastroses. Aquesta importància de la paraula constitueix una prova de l'ètica dels personatges i s'explica pel fet que, en una època en què la majoria de la població era analfabeta, així era com se segellaven molts contractes.

Així, aquesta primera promesa constitueix el motor que fa que la Bella, per salvar el seu pare, acabi al castell de la Bèstia. Elegantment, de la mateixa manera que és una promesa la que motiva l'arribada de la Bella al castell, hi ha una segona promesa que va unida a la seva marxa i que desencadena el final del conte quan és trencada, inconscientment, per la protagonista. I és que quan la Bella expressa el seu desig de tornar a casa del pare, la Bèstia no li ho impedeix, però li fa prometre que tornarà al cap d'un temps concret, ja que si no, morirà de pena per la seva absència.

Aquesta segona promesa, igual que la primera, torna a ser un important motor de la història, no només pel que fa als fets, sinó pel que hi ha més enllà d'aquests. La Bella retorna al Castell quan descobreix que el termini que havia convingut amb la Bèstia ja ha passat, alhora que també, que la Bèstia està al caire de la mort. La importància de la pròpia paraula, el respecte i la consideració per a qui ha estat donada, el compromís... La Bella no torna al castell pel que, depèn de com s'expliqui, podria ser interpretat com una manipulació emocional que provoca la renúncia de la seva llibertat, i per tant, denota que ella no té el control de si mateixa. La Bella torna al castell perquè va fer una promesa a la Bèstia, juntament amb el fet que, durant la seva estada a la casa familiar, s'adona que ja no pertany a allà i que enyora la Bèstia —per això el moment en què se n'adona del que sent també ha de quedar ben plasmat en la narració i abans que s'assabenti del perill que corre la Bèstia.  


El castell: captiveri o llibertat?

En funció de com es presenti la història (de si la Bèstia ha de canviar o no), el temps que la Bella passa al castell pot ser vist com un empresonament o com un espai de llibertat. En les primeres versions de De Villeneuve i de De Beaumont, un cop la Bella arriba al castell és sorpresa al ser rebuda per la Bèstia com a mestresa. La protagonista, que fins aleshores havia viscut només per feinejar i encarregar-se de la casa i la família, tal com una Ventafocs, troba en el castell de la Bèstia un espai i un temps per a si mateixa de què mai no havia disposat i que empra tal com vol —la Bèstia només es presenta per sopar amb ella. S'enriqueix llegint, escoltant música, veient obres de teatre i òpera, o explorant la natura, a més de disposar de tots els luxes propis d'una princesa que la Bèstia li proporciona. El temps al castell de la Bèstia, doncs, lluny de ser un temps de captiveri és un temps per a descobrir-se a si mateixa i acabar adonant-se de la importància de ser independent, per sobre de la de ser filla o germana. 


Veient les dues histories que van crear el mite, alhora que tenint al cap les versions de Disney (òbviament, hi ha moltíssimes altres, però no és l'objectiu del text fer-ne una tesi), i només amb els punts que he anotat (també se'n podria parlar de molts altres) es pot veure com d'interessant i rica pot ser la història i la delicadesa que cal quan es versiona si no es vol alterar el contingut de fons que té l'obra.

Per exemple, i resumint les qüestions de què he parlat: quan la Bèstia ha de canviar d'alguna manera, el conte deixa de tractar sobre el viatge de la Bella com a l'heroïna que salva el príncep, i ella es converteix en el simple catalitzador de la transformació de la Bèstia. A més, quan aquest és el cas, l'estada d'ella en el castell deixa de ser un temps per a ella, per a trobar-se amb si mateixa, i enlloc de suposar, en veritat, un alliberament, suposa, realment, un empresonament. En una història així és fàcil veure justament el que De Villeneuve pretenia criticar: la noia passa de ser propietat del pare a ser-ho de la Bèstia. I aquest captiveri pot fer que el que aparenta ser una història d'amor sigui, analitzant-ho bé, una història sobre la Síndrome d'Stockholm, interpretació que és reforçada si entra en joc l'element de la manipulació emocional.

Igual que quan era nena, amb la nova versió de la pel·lícula vaig disfrutar de l'espectacle i vaig sortir emocionada del cinema. Però tot i així, un cop he investigat sobre el conte original i ho he mirat tot amb més atenció, no puc deixar de sentir que molts elements de valor s'han perdut.



_________________________________________

Notes:
1. Contes de «núvis animals»: contes del tipus 425c dins de la classificació Aarne-Thompson-Uther (ATU 425c).

Fonts:
- Folktales of Aarne-Thompson-Uther type 425C translated and/or edited by Professor D. L. Ashliman, University of Pittsburg.
- Beauty and the Beast, by Russell A. Peck, dins del projecte digital The Cinderella Bibliography, University of Rochester.
- History of Beauty and the Beast i The Anotated Beauty and the Beast, by Heidi Anne Heiner, www.surlalunefairytales.com.
Beauty and the Beast, Old And New by Terri Windling. www.endicott-studio.com
- Vikipèdia

Fotografia de la Bella: de la pel·lícula La Belle et la Bête, dirigida per Christophe Gans. 2014.
Fotografia de la Bèstia: de la pel·lícula Beauty and the Beast. Walt Disney Pictures & Mandeville Films. 2017


diumenge, 12 de febrer de 2017

Ciències i lletres: la falsa divisió de la Cultura


El 1959 Charles Percy Snow, físic i novel·lista anglès, va ser l’encarregat de pronunciar una de les conferències anuals més prestigioses de la Universitat de Cambridge, la Rede Lecture. El títol de la conferència va ser «The Two Cultures and the Scientific Revolution» («Les dues cultures i la revolució científica»). L’expressió «les dues cultures» va ser la manera de Snow de referir-se als dos pols en què veia que es dividia —cada cop més profundament— la vida intel·lectual a Occident: en un pol, hi havia els intel·lectuals literaris (que, diu Snow, «per casualitat, mentre ningú no mirava, van prendre el terme “intel·lectuals” per referir-se només a si mateixos, com si fossin els únics»), i en l’altre, els científics. I entre ells s’obria «un abisme de desconfiança i incomprensió». És a dir, Snow va parlar ja de la divisió en «ciències i lletres» que avui continua tan vigent.

Quasi seixanta anys després, doncs, aquesta ferida no s’ha tancat, però és que, a més, sembla que s’hagi infectat. I és que si bé ja aleshores la incomprensió de les ciències per part de la «cultura tradicional imperant» dotava aquesta última d’un caràcter no tan sols acientífic sinó gairebé anticientífic, l’augment del prestigi que des d’aleshores han experimentat «les ciències» —si més no en l’àmbit acadèmic—, paral·lel al deteriorament del de «les lletres», no ha fet sinó radicalitzar aquesta situació.

Al contrari del que passava en l’època de Snow, i en les anteriors, en què «les lletres» eren les úniques que al Regne Unit constituïen una educació adequada per a un cavaller —amb excepció de les matemàtiques—, avui en dia són «les ciències» les que pavimenten el camí dels elegits, mentre que «les lletres» han esdevingut la via fàcil per travessar l’educació secundària o, inclús, per obtenir algun títol universitari. Topem amb aquesta trista escissió quan tan sols som uns adolescents i, a l’institut, se’ns fa triar —als que volem estudiar— entre un camí o l’altre: si un estudiant val, ha de fer «ciències»; la via de les «lletres» és pels que no tenen opció.

Però que ningú no s’enganyi. El prestigi de la Ciència és nominal. Més enllà dels que la creen i dels que l’estudien, per a la societat en general (i em refereixo al nostre país, no a tot Occident) la Ciència és una gran desconeguda. Aparentment, se l’admira i se la valora. Però si se l’admira és per la seva dificultat: se la considera abstrusa i impenetrable, quelcom massa allunyat de l’esfera de la vida comú com perquè pugui tenir cap relació amb «allò humà». I si se la valora, per tant, no és per si mateixa, sinó per les aplicacions que se’n deriven per a la comoditat de la societat i el benefici de l’economia; és a dir, per a l’únic que una societat capitalista pot entendre: per la seva utilitat.

I aquesta és la gran tragèdia: la Ciència és quelcom que, en últim terme, acaba resultant útil. I això, vist per si sol des del punt de vista dels intel·lectuals, sense tenir en compte cap altra consideració, sense plantejar-se què és «la Ciència», donant per fet que és, només, el que se n’extreu, la situa molt per sota de la resta de disciplines que constitueixen les diferents parcel·les del Coneixement, que deuen el seu valor a una riquesa d’un ordre molt superior a l’utilitari, és a dir, a l’humanístic.

Com si l’estudi del que impliquen «les ciències» no fos en absolut una manera d’acostar-se a allò al que també ens acosta l’Art: la veritat. Com si la Ciència no fos una manera de llevar el vel que se’ns ha posat al davant, la «aparent realitat». Com si l’interès per la Ciència no provingués d’aquella fam de l’ànima (o de la ment —propietat superior del cervell; que cadascú elegeixi el terme que li sembli) que neix del mateix nucli que ens fa humans. Com si l’exploració i la creació no fossin germanes, filles totes dues d’aquest buit que ens fa anar més enllà. Com si l’estudi científic no promogués un aprofundiment del pensament i de l’esperit crític, igual que fa l’estudi de qualsevol àrea del Coneixement. Com si es pogués adquirir Coneixement restringint-nos només a una de les seves parcel·les. Com si l’estudi d’aquest món, del que tradicionalment era comprés pel terme «Natura», —l’estudi de l’Univers mateix!—, d'allò tan grandiós del qual en som part, del lloc que hi ocupem, no fos tan pertinent i enriquidor per a l’ésser humà com ho són l’estudi de la literatura o de la història. Com si la Ciència no fos una refinada expressió del nostre abismament al Cel. Com si, per exemple, l’estudi del llenguatge, aquesta propietat que defineix l’ésser humà com cap altra, només pogués fer-se des de l’àrea de la retòrica o la gramàtica. Com si la Ciència no eixamplés «les Humanitats», i a la inversa. Com si la Ciència fos quelcom que no pertany a «les Humanitats».

«Ciència» i «Humanitats». Dues paraules que, de fet, es refereixen a diferents aspectes d’una mateixa realitat: la Cultura. Però tot i així, d’això sembla no haver-hi consciència. Com ja passava en l’època de Snow, la Ciència continua quedant fora de la Cultura. Tot i la seva (re)valorització —aparent. Exemples que ho evidencien són que els avenços en Ciència no s’incloguin en l’apartat de Cultura dels diaris (encara gràcies si li dediquen cap espai); o la normalitat, o més que això, la hilaritat o la fanfarroneria amb què és considerada la ignorància sobre temes científics —al contrari del que passa amb les «lletres», el desconeixement de les quals, com a mínim, és motiu de vergonya per algú que es tingui per culte o mitjanament culte.

Actualment, hi ha un mur entre la Ciència i «les Humanitats», però no és natural i no sempre ha existit. Fins a mitjans del segle XVIII, el mapa cultural que proporciona l’Encyclopédie, el gran llibre de la Il·lustració, mostra com el coneixement que constituïa la Ciència no se separava dels que quedaven inclosos en «les Humanitats» —i ja aleshores s’havia desenvolupat el mètode científic (finals del segle XVI) i, a través d’aquest, el coneixement adquirit pels «filòsofs naturals» (nom previ dels científics) gaudia d’una autoritat que el distingia com a «coneixement veritable».

Cal anar amb molt de compte amb el llenguatge, perquè no és una simple eina. El llenguatge ens permet definir el món, i per tant, veure’l. Però qualsevol definició és, com a tal, una delimitació, i per tant, una limitació si l’emprem a la lleugera. Així que potser hauríem de començar per eliminar la sinonímia que identifica «les lletres» amb «les Humanitats» per permetre la inclusió en aquest últim terme també de la Ciència i, consegüentment, encabir-la com mereix dins del de Cultura.

I és que és urgent adornar-nos que no són només «les Humanitats» les que sofreixen el menyspreu i la degradació que resulten de la carricloneria de la societat on vivim. La Ciència no està constituïda només per les ciències aplicades i les seves derivacions, tant rendibles —la Ciència és molt més, i tot això de més, allò que no té una aplicació immediata evident, al nostre país tampoc no hi troba lloc.

Ja és un problema greu que en l’educació hi hagi aquesta total impermeabilitat entre «lletres» i «ciències» —tant a la secundària com a nivell universitari—, però és encara més greu creure’s que aquesta divisió és real. Per això cal corregir-ho. (Igual que caldria corregir el nivell educatiu en general, perquè si bé és cert que és deplorable el baix nivell global en llengua, literatura i història dels estudiants de ciències que surten de la secundària, també ho és el dels de lletres —molts dels quals arriben a les universitats encara cometent faltes d’ortografia o sense saber puntuar un text, per exemple, i, a sobre, sense uns coneixements mínims de ciències.)

Que no es consideri que la Ciència és Cultura, que no es consideri elemental donar les eines bàsiques que evitin que sigui inextricable per a la majoria de la població, en una societat tant tecnificada i cada cop més depenent dels avenços científics com la nostra, és, a més, una irresponsabilitat terriblement perillosa, ja que la mateixa ciutadania, incloent-hi (lamentablement) la classe política, pot anar en contra d’allò del que depèn. Exemples: les campanyes antivacunes, la croada contra els organismes genèticament modificats, la fe en dietes per curar càncers, i tantes altres aberracions de les quals actualment en som testimonis i que fan pensar en un retorn a l’obscurantisme de l’Edat Mitjana —avui en dia: moment històric pel que fa al coneixement del qual disposem.

Imatge: Contemporary Artistic Arrangements of Microscopic Diatoms by Klaus Kemp.


—Actualització del 24 de març del 2017—

Des de la Societat Catalana de Biologia (secció de ciències biològiques de l'IEC), s'ha elaborat el Manifest per la cultura científica i tecnològica, per tal de demanar a la classe política que s'impliqui activament per corregir la discrimació que pateixen les ciències i la deficiència cultural que això implica per a la societat (almenys la que es deriva d'aquest punt...). Pots veure'l clicant-hi al damunt, i signar-lo si vols donar-hi suport.